REPTES ASSOCIATIUS PER A UN MÓN POSTCOVID

El canvi determinant.

La pandèmia de 2020 origina un increment de la velocitat ciutadana en termes de cultura digital. Des de grans moviments com ara la detecció de les malalties per via tecnològica fins coses tan menudes com obrir les portes sense tocar timbres. La tecnologia permet la desaparició de molts contactes físics i també permet un nou paradigma de proximitat social de caràcter complementàriament virtual per acompanyar la presencialitat.

Fins ara l’arribada de la cultura digital ha estat relacionada amb la socialització d’entreteniment però en el procés de domesticació tecnològica el moviment ciutadà ha d’estar ben situat per incorporar la tecnologia disponible en cada moment al seu funcionament.

Però quines podrien ser les grans línies de treball en matèria de cultura digital per a millorar l’impacte de la ciutadania organitzada sobre el seu entorn?

• Autoorganització. Tenim tecnologia disponible que permet una autorganització sense dependència administrativa. El moviment ciutadà ha de poder accedir especialment al mercat de les dades des d’una perspectiva autònoma, crítica i exigent. Un moviment ciutadà modern ha de tindre ferramentes suficients per obtindre les seues pròpies dades i per a poder les dades posades a disposició per tots els mecanismes de transparència que la normativa permet. A més, ha de poder compartir-los, treballar-los i intercanviar-los.

• Autoregulació. La tecnologia disponible permet introduir nous models de regulació interna no imposats per l’administració com ara monedes socials i sistema de treball en xarxa. També convé repensar i reconstruir el model normatiu i formal d’associacionisme per a evitar que les barreres d’entrada siguen un problema de funcionament del moviment ciutadà.

• Autogestió. La tecnología disponible permet accedir a eines suficients per dur endavant totes les feines de manera gratuïta (o a canvi de dades). És especialment destacable el moviment maker, el moviment de cultura oberta i el moviment opensource per al software lliure.

• Autoestima, apoderament i exigència. Probablement siga l’element més important però més difícil de treballar en ser un intangible. El moviment ciutadà travessa una crisi d’influència i impacte. D’una banda el moviment ciutadà ideològic s’ha vist minoritzat per l’excessiu focus que ocupa la política en la conversa pública i per una altra banda el caràcter assistencial de la major part del tercer sector ha fet que estiga molt més ocupat en fer i sobreviure ajudant que en pensar a una escala més àmplia. La mirada permanent cap a l’administració en termes d’influència i exigència ha de deixar pas a un moviment ciutadà més professional, format i trencador de dicotomies com públic-privat.

• Legitimació. La legitimitat del poder ciutadà organitzat està en crisi per diverses raons com ara l’atomització, la relativització causal i la dispersió temàtica. No obstant això, és imprescindible atorgar un nou plus de legitimitat al moviment que dins de la gestió del minoritarisme plural puga fer una espenta en la seua capacitat per a generar impacte. Hem de situar el moviment ciutadà en un espai d’interaccó social rellevant i operatiu abandonant la mirada merament testimonial i de denúncia. El moviment ciutadà com a “sindicat de la ciutadania” ha de poder intervindre en nom propi de manera operativa en l’arquitectura social i normativa.

Els moments històrics de disrupció són moments decisius per a pujar-se al tren de la història. Internet és un detonant de nova era digital i el moviment ciutadà està quedant-se ancorat en una generació i un know-how analògic que resulta perillós per a la seua supervivència per diverses causes com ara:

Canvi de paradigma sociocultural.

• Trencament d’esquemes industrials i analògics. El moviment ciutadà amb esquemes de territori-convocatòria-presencialitat és dificil de mantindre per moltes i diverses raons. La cultura digital permet el funcionament en asincronía i això és un avantatge que el moviment ciutadà ha d’aprofitar.

• La cultura dels diners. La tecnologia disponible permet fer moltes coses amb recursos escasos o fins i tot inexistents. Això sí, cal estar disposat a abandonar el paradigma presencialista i encetar un camí digital. La complementarietat i continuïtat de la presència i la virtualitat és ja un paradigma de funcionament en el món dels adolescents actuals. Per tant, és possible establir vasos comunicants entre les dues realitats de manera molt més eficient que en l’actualitat. És el cas de la transmissió d’informació, de la gestió normativa i operativa o els costos de transport i logística. En segon lloc, la cultura dinerària establerta per l’administració en les justificacions de les activitats és una dificultat per al funcionament administratiu. L’administració requerix factures mercantils per a justificar actes que poden haver-se fet de manera voluntària de manera que obliga a les associacions a entrar en una dinàmica mercàntil estricta. Això es pot resoldre amb algunes mesures normatives de quantificació de dedicacions i l’aparició d’una moneda social valenciana.

• Els costos normatius. La dinàmica reguladora de l’administració ha portat el moviment associatiu cap a un espai de dinàmica empresarial que no li correspón. Convindria distingir entre les associacions amb activitat econòmica individual concreta i les associacions que capten fons per a fer activitats plurals abstactres. No es pot regular de la mateixa manera una associació gran que una menuda o una associació gran que una empresa menuda. Hem de trobar alguna regulació que ajude a eliminar les barreres d’entrada.

• Independència conceptual i exigència social. El moviment ciutadà és imprescindible com a quint poder per a aportar pluralisme i equilibri als altres quatre poders de la demoràcia. Per a això necessita tindre capacitat per a gestionar el coneixement les dades i els dubtes. Forces de defensa individual.

• Relocalització positiva. La pandèmia ha evidenciat que la globalització ha deixat sense autonomia econòmica a gran part dels valencians. La relocalització industrial o agrícola sembla un cami per a seguir i el tercer sector pot tindre una influència decisiva per a què eixe camí siga en positiu en termes de sobirania alimentària i sostenibilitat. Canvi de paradigma associatiu.

• Participació qualitativa. L’arribada de la democràcia a Espanya va situar la quantitat com a mesura de legitimitat social. Així hem vist contínuament quines són les aspiracions de qualsevol moviment social: generar actes de convocatòria tan massius com siga possible. Per sort, Internet ha generat noves dinàmiques. Per un costat, la quantitat continua sent important i així funciona el mercat de followers però per altra banda ha permés que importants sectors de ninxol qualitatiu puguen trobar-se i organitzar-se. La presencialitat té un límit que és geogràfic (la distància) i Internet permet trencar-lo. La presencialitat té un espai i la virtualitat té un altre i la complementarietat sembla evident.

• Participació no organitzada o informal. L’administració vol regular i controlar absolutament tot amb registres. En canvi, l’organització de grups ciutadans camina en un sentit contrari, camina més cap a la informalitat o liquidesa: la formació d’estructures flexibles fàcils de posar en marxa i fàcils d’eliminar. Són dos vies paral·leles. D’un costat és imprescindible crear un nucli estable i de continuïtat amb caràcter professionals i intensiu en formació i per un altre un espai satèl·lit on siga fàcil la pràxi de destrucció creativa.

• Relacions amb l’administració. La relació amb l’administració del tercer sector està situada en termes de dependència normativa i financera en una relació asimètrica. Cal reconduir els tres aspectes. En primer lloc ja hem parlar de la necessitat de flexibilitzar la normativa. En segon lloc la política de subvenció finalista controlada a posteriori hauria de deixar pas a l’acompanyament de projectes que poden ser a més d’un any. Per últim cal reduir l’assimetria incorporant el moviment ciutadà i l’oralitat en la relació amb l’administració dels ens col·lectius. Emergència de cultura digital.

• Formació. La cultura digital és una emergència. Emergència perquè emergix de manera urgent i emergència perquè cal resoldre les qüestions que tenen a vore amb ella amb caràcter urgent. El sistema educatiu no oferix canals formals de formació en cultura digital. Per tant, tota la formació personal digital és autodidacta i improvisada. Això és un problema per a generar cercles de ciutadania amb impacte significatiu. Un grup humà no és solament un grup de persones sinó la capacitat que tenen per a organitzar-se i fer coses. Generar les competència i els perfils adequats és oferir autonomia a les associacions.

• Exigència. La cultura digital és també un nou espai d’exigència en drets de la ciutadania digital. Així per exemple, el dret d’accés a Internet de qualsevol persona és un dret bàsic reconegut normativament i bandejat des del punt de vista administratiu i polític. La tecnologia disponible permet, a més, un nivell d’exigència ciutadana molt més alt si es disposa de les eines i la capacitació per exercir este paper. Per totes aquestes raons és imprescindible començar un procés ampli i ambició d’educació digital tant bàsica com especialitzada per a produir perfils i competències adequades per a fer sobreviure el moviment ciutadà en el nou entorn digital. Eixe procés formatiu ha de tindre una part teòrica i una part pràctica perquè el moviment ciutadà no es pot permetre un GAP de no actuació durant el temps formatiu. Per això el projecte presenta directament algunes eines de funcionament amb ferramentes tecnològiques directament accessibles i que es poden començar a usar immediatament amb un procés formatiu molt breu. Les diferents activitats, per tant, fan un recorregut on l’aprenentatge és directament experiencial: s’aprén mentre es fa.

¿Digitalitzar o morir?

Si les empreses tenen per davant un repte de futur molt important: digitalitzar el seu funcionament, les associacions ho tenen més complicat encara per diverses raons:

• Les associacions de caràcter ciutadà estan envellides i la bretxa digital les afecta més que a les empreses que treballen amb més intergeneracionalitat.

• La crisi del finançament privat de caràcter econòmic fa que siga dificil que puguen accedir a recursos i formació digital per a poder adaptar-se a la nova situació.

• El nou paradigma digital aprofundeix en la idea de l'individualisme per damunt de la cooperació i el pensament col·lectiu.

• L'aparició de nous jaciments de necessitats socials que l'Estat és incapaç d'abordar amb una emergència sanitària en marxa o recent com ara la salut mental o la violència digital.

Davant aquesta situació les administracions públiques i la ciutadania han de revisar tots els mecanismes al seu abast per a produir canvis significatius amb menys recursos i menys població implicada superant la dicotomia entre la verticalitat de la democràcia representativa i l'horitzontalitat de la democràcia assemblearia creant nous esglaons mixtos que combinen la qualitat i la quantitat de ciutadania involucrada.

El Tercer Sector: més enllà de les associacions.

El Tercer Sector és una realitat institucional integrada per prop de 28.000 entitats, de diferent grandària, sorgides de la iniciativa ciutadana, autònomes en la seua organització i solidàries en la seua acció, que persegueixen en el seu treball diari millorar la qualitat de vida de les persones.

L'objectiu estratègic del Tercer Sector és ser un actor imprescindible en el desenvolupament dels drets socials, i en particular dels col·lectius més vulnerables de la societat espanyola. La missió del Tercer Sector és expressar el compromís des de la societat civil organitzada. La seua finalitat és contribuir a construir una societat més justa, inclusiva i cohesionada, que evite l'exclusió de determinats col·lectius i assegure a tots uns nivells suficients de benestar. A més, l'és un dels pilars fonamentals del sistema de benestar social al costat de l'Estat, les llars i el mercat.

Al llarg de les últimes quatre dècades s'ha consolidat com un actor imprescindible en la producció i distribució de benestar, sobretot cooperant amb les Administracions Públiques en la gestió de serveis i prestacions.

CREIXEMENT DES DE L'ANY 2000

En els últims anys ha viscut un procés de creixement. Més de la meitat de les entitats del Tercer Sector (el 56,5%) s'han creat en els últims vint anys, per la qual cosa es pot dir que és un sector ben instal·lat en el segle XXI. Aqueix creixement s'ha degut, sens dubte, com a resposta als greus efectes de la crisi econòmica i és l'expressió, al mateix temps, de l'enorme solidaritat que atresora la nostra societat civil. La gran majoria de les organitzacions (el 64%) han sigut creades per la iniciativa ciutadana, la qual cosa és una de les fortaleses del nostre país en la qual s'ha de treballar per a consolidar-la.

L'àmbit territorial preferent d'actuació del Tercer Sector és el de proximitat. La major part de les entitats actuen a nivell autonòmic, provincial o local (70,7%), i són minoritàries les que treballen en un àmbit estatal o internacional. No obstant això, l'àmbit estatal ha guanyat cert pes (18,7% de les entitats) i el de les entitats d'àmbit internacional ha augmentat entre 2019 (10,5%), encara que el seu pes continue sent baix.

A més, afavorir la coordinació i el treball en xarxa pot servir al sector per a impulsar i reforçar la seua contribució social, el seu reconeixement i fiançament. Davant la situació de crisi, però també abans d'aquesta, les entitats socials sumen esforços per a incrementar la seua eficiència i el seu impacte social. La totalitat de les entitats singulars i la majoria de les de nivell 2 i 3 es troben adherides a alguna organització.

Principals activitats

Les entitats que componen el Tercer Sector es dediquen principalment a l'acció social, la integració i inserció, i l'atenció sociosanitària, que des de 2009 ocupen entorn del 80% d'entitats. Els serveis directes en la prestació dels quals coincideixen la major proporció d'entitats són el de la formació i educació (30,2%) seguit molt de prop pel de la informació i orientació sobre recursos i intermediació (28,9%), la intervenció psicosocial (26%) i la intervenció socioeducativa (22,4%). El següent grup el formen els serveis d'oci i temps lliure, el d'assessorament i orientació jurídica, el d'atenció sanitària i el d'acompanyament social, que oscil·len entre el 10% i el 20%. Per davall del 10% estan els centres de dia, els centres residencials, l'alimentació, els centres ocupacionals, l'ajuda a domicili, la mediació, les alternatives d'allotjament i l'acolliment nocturn.

Les entitats del Tercer Sector realitzen també funcions com la sensibilització (81,2%), la promoció del voluntariat, l'ajuda mútua, la participació social i l'associacionisme (45,3%), la denúncia i promoció de drets (30,3%), la investigació i detecció de necessitats (19,7%), la interlocució amb el sector públic (18,6%), els programes o accions de suport a altres entitats (13%). 3

Persones beneficiàries

Els grups de persones que han rebut els últims anys més atenció de les entitats són les persones amb discapacitat (29,4%), la infància (25,4%) i la població general (22,6%).

Ha augmentat la preocupació per les dones, per les persones en situació de pobresa i marginació i les persones majors.

El volum d'intervencions directes realitzades per les entitats, estimades per a l'any 2018, és de 42,83 milions.

Persones voluntàries i empleades

El Tercer Sector d'Acció Social compte en l'actualitat amb 1.054.325 persones voluntàries, de les quals, unes 293.000 pertanyen a les entitats singulars, la qual cosa representa el 27,8% de tot el voluntariat del sector. El voluntariat representa en l'actualitat, de mitjana, el 48,8% del total de persones (remunerades i no) que col·laboren en el sector.

L'any 2018, el tercer sector compta amb una ocupació estimada de 577.000 persones, la qual cosa suposa el 3% de la població ocupada a Espanya en el mateix any, espanyola i el 49,2% de l'ús de les activitats sanitàries i de serveis socials. En el conjunt del sector ha augmentat lleugerament el nombre mitjà d'empleats, però l'augment ha sigut molt major en les de major volum d'ingressos. En les persones remunerades predominen les dones, que són quasi set de cada deu i tenen una major presència en les entitats amb menys de 5 empleats.

No obstant això, les condicions de treball de les persones remunerades es caracteritzen pel predomini de la jornada a temps parcial: el 53,5% de totes les persones contractades tenen jornades de treball inferiors a 20 hores per setmana. També és un tret del sector la temporalitat, que afecta el 37,5% de tota l'ocupació.

Finançament:

Un dels reptes per al Tercer Sector és enfortir la seua base econòmica, que assegura la sostenibilitat de les organitzacions, així com la diversificació de les fonts de finançament. S'estima que, en 2018, el Tercer Sector va ingressar uns 16.583,26 milions d'euros (creixement del 14,6%) i va gastar uns 16.557,06 milions (creixement del 19%), per la qual cosa en conjunt els comptes del sector estan sanejades.

Les fonts de finançament continuen sent, prevalentement, públiques (el 41,4%), sobretot de les Comunitats Autònomes, que és als qui correspon en general les competències en l'àmbit dels serveis socials. Però cal destacar que el finançament públic ja no és majoritari, com en anys anteriors. En el seu lloc, ha adquirit importància el finançament privat (26%) i el finançament propi (32%).

Finalment, la conjuntura econòmica va sent objecte de creixent preocupació, entesa com a marc d'incertesa quasi permanent. Aquesta ambivalència en l'opinió de les entitats socials, sens dubte afecta a uns reptes de naturalesa estratègica que el sector encara durant els pròxims anys.

Pes en el PIB

Cal destacar que, en termes del PIB d'Espanya, el Tercer Sector té un pes en 2018 del 1,45%, lleugerament inferior al de 2015 (1,51%), però significatiu en termes macroeconòmics.

Fiscalitat

El Tercer Sector necessita l'impuls d'una millora en el tractament fiscal, tant en les donacions com en el mecenatge, per a incentivar més les aportacions privades. Les associacions pateixen un tracte fiscal molt negatiu, ja que manquen de beneficis, excepte les d'utilitat pública que estan equiparades al règim fiscal de les fundacions. Però la xifra d'associacions reconegudes d'utilitat pública no solament no creix sinó que va disminuint gradualment.

Valoració general

La societat es troba davant una situació d'emergència sanitària, però també social, derivada de la pandèmia del coronavirus que afecta les persones en situació de vulnerabilitat i, per tant, a les organitzacions que es dediquen a la protecció i garantia dels seus drets. El Tercer Sector d'Acció Social proveeix serveis indispensables i protegeix a les persones més vulnerables. En totes les crisis, i també en aquesta, la labor de les entitats socials és enorme i fonamental per a la continuïtat i el benestar de la societat. A més, el seu treball a peu de carrer, li permet un coneixement profund de l'abast real dels problemes generats per la pandèmia. Per tot això, és indispensable el diàleg entre autoritats, Tercer Sector d'Acció Social i resta d'agents socials, especialment pel que fa al disseny i aplicació de les mesures de contingència necessàries.

D'altra banda, el sector juga un rol important i insubstituïble com a assistent dels poders públics per a la disminució dels efectes negatius de la pandèmia i la ràpida recuperació de les persones afectades. Per aquesta raó, és imprescindible l'efectivitat de la declaració com a essencials dels serveis prestats per les entitats socials. Així, el Tercer Sector d'Acció Social s'enfronta a greus dificultats per a atendre les persones per a les quals treballa i per a abordar la complexa situació que estan vivint determinades entitats per a assegurar l'atenció als col·lectius més vulnerables.

La seua raó de ser és hui encara més urgent, per la qual cosa ha d'enfortir la col·legiació i coordinació dels seus esforços a través de totes les entitats. El seu treball és fonamental per a garantir la protecció dels drets de les persones en situació de vulnerabilitat i pobresa, i per a atendre les necessitats bàsiques que les entitats presten a més de sis milions de persones, però es necessiten mitjans per a poder continuar fent-ho amb la màxima seguretat possible i protegir tant als treballadors i voluntaris, com a les persones que ateses.

No obstant això, el xoc produït per aquesta crisi ha paralitzat, canviat o redirigit el funcionament de molts dels serveis concertats i/o subvencionats. Les conseqüències, en termes d'ERTES, justificacions, dificultats de finançament i d'administració estan sent importants i poden portar a la reducció de l'activitat en el mitjà termini, i fins i tot la desaparició de determinats serveis o organitzacions. A més, la crisi està posant a prova les estructures de coordinació entre les Administracions Públiques i el Tercer Sector. La complexitat i maduresa de l'entramat d'estructures s'està tensionant en un context de crisi on la necessitat de respostes ràpides és l'objectiu. La posada en el centre de les persones que estan patint les conseqüències de la crisi provocarà una reconfiguració de la posició enfront de les Administracions Públiques.

El col·lapse en certs sectors pot generar conseqüències, tant en la definició del sector on es puga situar en el futur part de l'actuació (trànsits del sector social al sanitari), com en la mena de condicions, requisits i desenvolupaments legislatius, que pogueren col·lapsar molts dels serveis en nom del concepte de seguretat.

Impacte de gènere.

Des de la crisi econòmica de 2008, les dones han compensat amb el seu treball les retallades en despeses socials, particularment en l'àrea de la cura, Les últimes dades disponibles de l'INE indicaven que el 91,9% de les dones (de 10 i més anys) fan tasques domèstiques i s'ocupen de la cura de xiquets/as, persones ancianes i dependents durant 4 hores i 29 minuts diaris, enfront del 74,7% dels homes 6 que dediquen en mitjana 2 hores i 32 minuts.

Les dones són les que majoritàriament agafen excedències laborals per a la cura de familiars. Amb aquesta crisi sanitària, aquest procés de sobrecàrrega sobre les dones s'ha aguditzat. En les famílies monoparentals, la responsabilitat de gestionar la crisi recau exclusivament sobre el més de 80% de dones que componen aquestes llars (que són el 10% del total de llars d'Espanya). Si no compten amb ajudes de les seues xarxes de familiars i amistats, l'impacte serà el màxim. Els homes tenen una taxa d'ocupació a temps parcial del 7%, mentre que les dones tenen una taxa del 23,9%, és a dir 4 vegades més. L'alt nivell de precarietat es completa amb ocupacions fixes-discontínues i en sectors en els quals el pagament es realitza per hora treballada, com és el cas de les 700.000 treballadores domèstiques. Si no hi ha treball, no hi ha salari. Fins que no es materialitzen les ajudes extraordinàries, s'està generant una cascada de conseqüències negatives respecte als ingressos familiars.

En termes generals, és previsible que la crisi del COVID-19 produïsca un impacte negatiu en la salut mental. D'acord amb l'Enquesta Nacional de Salut d'Espanya, les dones dupliquen les taxes de depressió i ansietat crònica dels homes. Aquesta xifra pot disparar-se davant aquestes noves circumstàncies generades per la crisi sanitària. En el context de les mesures de confinament, s'ha produït un increment del 47,3% de crides de víctimes de violència de gènere, així com l'assassinat de dones, la qual cosa ha donat lloc a la necessitat de reforçar les mesures de protecció.

Infància en pobresa.

La meitat de les llars espanyoles té algun grau de dificultat per a arribar a fi de mes. Les llars que ja estan sota el llindar de la pobresa tindran menys opcions. La meitat de les llars monoparentals ja està en situació de risc de pobresa i exclusió. És a dir, manquen d'opcions d'adquirir serveis de cura a través del mercat o d'assumir despeses extraordinàries, com els menjars dels fills/as, que tenen beques de menjador. Hi ha més d'1 milió de persones que viuen en els 570.000 llars que manquen d'ingressos. Evidentment, tampoc tenen capacitats de gestionar despeses extraordinàries.

Respecte a la infància, 1/3 dels xiquets i xiquetes que viuen en llars en situació de pobresa depenen de desdejunis i menjars en el centre educatiu. A això se suma, que davant la possibilitat que els pares i mares s'incorporen al treball, poden quedar-se sols a casa per la impossibilitat de costejar els serveis de cures. Les tasques escolars a través d'Internet no poden ser realitzades pels xiquets/as i adolescents que manquen d'un ordinador i de connexió a Internet a casa. El 5,5% de la població d'Espanya no pot permetre's un ordinador, és a dir, que -sense poder acudir a biblioteques- els fills i filles d'aquestes llars no podran accedir a aquestes classes online.

Persones en ocupació precària i en pobresa.

Les persones en pobresa en l'ocupació (treballadors pobres) aconsegueixen a l'11% de la població ocupada; s'inclouen ocupacions “atípiques”, que tenen condicions laborals molt precàries. Els serveis socials públics, com a menjadors, albergs, centres d'ocupació, etc. han deixat a moltes persones sense atendre. Si a causa de les baixes mèdiques o a les mesures de precaució aquesta falta d'atenció es projecta a la gestió de prestacions i ajudes, l'impacte pot ser pitjor per a les persones més dependents d'aquestes. Les persones sense cotxe propi i que recorren al transport públic per a anar a treballar o desplaçar-se se sotmeten a un major risc de contagi. Les persones amb mala salut i malalties cròniques s'estan veient més afectades i, especialment, aquelles que a més viuen en pobresa i exclusió social. Les dades de l'Enquesta Nacional de Salut ens indiquen que les persones en situació de pobresa tenen una pitjor percepció de la seua salut, així com major prevalença de malalties cròniques i limitacions bàsiques de la vida diària. La falta d'accés per causes econòmiques, tant a medicaments receptats i -ara- a material de protecció com a màscares i guants, com a atenció mèdica, bucodental i salut mental és entre tres i cinc vegades més elevada entre les persones pobres que entre les no pobres. El fet de ser dona aguditza les inequitats de la pobresa. Aquesta bretxa de gènere pot tindre conseqüències en el desenvolupament i gestió de la malaltia. Les persones en situació de pobresa tenen males condicions degudes als determinants socials de la salut: una major prevalença d'hàbits no saludables i pitjor alimentació. Per tant, en tant tenen pitjor situació de salut, poden presentar major propensió a agafar malalties com el Coronavirus.

Les persones estrangeres en situació irregular, que no tenen accés adequat i ple a l'atenció sanitària en algunes Comunitats Autònomes, constitueixen un grup especial de risc davant epidèmies. Les persones sense llar, la màxima expressió d'exclusió social, no tenen una llar on cuidar-se, en el cas que agafaren la malaltia, ni tampoc recursos per a mantindre una higiene, com llavar-se les mans. La capacitat d'accés a un habitatge digne i adequat per a les persones en situació d'exclusió residencial és insuficient; una realitat que es ve denunciant des de fa anys per la falta d'un parc d'habitatge social i alternatives d'acolliment. D'altra banda, dormir en albergs, generalment amb moltes altres persones en situació de risc, implica una major exposició a la malaltia. L'increment actual (encara difícil de concretar) de places en diferents localitats, creades per a garantir que ningú es trobe en situació de carrer, ens aportarà dades rellevants sobre l'exclusió residencial en l'Estat i la seua dimensió real.

Des de l'activació del confinament, s'estan donant diverses respostes per part de les entitats socials i de les Administracions Públiques. D'altra banda, la situació de barraquisme i d'infrahabitatge afecte especialment a la població gitana (aproximadament a 47.000 persones) i a les persones migrants en els assentaments dels pobles pròxims a les zones de recol·lecció agrícola. S'han registrat casos de discriminació en l'accés a la salut de grups tradicionalment estigmatitzats, com la població gitana, persones amb discapacitat, i persones majors, i d'altres nous amb conseqüències extremadament negatives. Existeix una forta desigualtat en salut i en atenció sanitària entre les Comunitats Autònomes, la qual cosa tindrà un impacte en la prevalença i recuperació d'aquesta malaltia.

Persones majors.

Les persones majors són el principal grup de risc davant la infecció del COVID 19 i per això han de ser objecte d'una atenció preferent en aquesta crisi, intensificant les mesures de prevenció i control. Es tracta d'un grup vulnerable, el risc del qual s'incrementa amb l'edat, i amb la concurrència d'estats de salut associats al procés d'envelliment. Alguns estudis parlen de més d'un 50% de les víctimes mortals, la majoria d'elles produïdes en residències. Diverses entitats manifesten que durant la gestió de la crisi s'han produït actuacions que suposen una clara discriminació per raó d'edat, tant en el tracte diferenciat en alguns protocols d'atenció sanitària, com en l'escassa priorització donada en la protecció i atenció mèdica a aquest grup, quan era el de major risc sanitari. A més, aquesta situació excepcional planteja moltes incerteses. No obstant això, l'atenció a les persones majors durant la crisi ha sigut un clar exemple de la realitat actual en la qual viuen, on la seua situació, els recursos destinats al seu benestar i la seua dignitat són obviats de manera quotidiana.

La pandèmia ha posat en evidència la crisi en els drets i en les cures, iniciada fa anys i que afona les seues arrels en causes més profundes. Entre altres, la falta de resposta de l'estat del benestar a les necessitats i drets de totes les persones, així com la necessitat d'atendre adequadament la cronicitat des de l'àmbit sanitari.

Durant la crisi sanitària, les residències han resultat ser un lloc d'especial risc per a aquestes persones, la qual cosa evidencia la necessitat de replantejar el model i garantir 9 el seu accés a la sanitat pública en condicions d'igualtat, per a així previndre conseqüències no desitjades d'aquest model residencial. En tota Europa, inclosa Espanya, les residències de majors han sigut unes de les institucions més colpejades. Les persones que viuen en aquestes residències suposen fins a un 30-40% de la mortalitat total. En algunes Comunitats Autònomes, on la ràtio de places residencials és superior a la mitjana recomanada per l'OMS, aquest percentatge fins i tot va ser superior.

Persones amb discapacitat.

Les persones amb discapacitat tenen un major risc de contraure COVID-19 a causa de les barreres per a accedir a la informació preventiva i la higiene, la dependència del contacte físic amb el medi ambient o les persones de suport, així com les condicions respiratòries causades per certes discapacitats. Addicionalment, la instauració de quarantenes o programes restrictius similars pot implicar interrupcions en els serveis vitals per a moltes persones amb discapacitat i soscavar els drets bàsics com l'alimentació, l'atenció mèdica, la higiene i la cura personal i les comunicacions, la qual cosa porta a l'abandó, aïllament i institucionalització. Sense contar que, a més, quan s'emmalalteix amb COVID-19, les persones amb discapacitat poden enfrontar barreres addicionals per a buscar atenció mèdica i també experimentar discriminació i negligència per part del personal d'atenció. Davant aquests casos de discriminació, és absolutament necessari que les persones amb discapacitat puguen accedir a tractaments en unitats de vigilància intensiva per a fer front a la malaltia. En lloc de deixar-los de costat, se'ls hauria de donar la mateixa prioritat que a la resta de pacients. De fet, el Comité de Bioètica d'Espanya qualifica de radicalment injust que les persones la salut de les quals està més amenaçada per un contagi de coronavirus estiguen sent, al seu torn, les més perjudicades.